L’estat del xip de memòria es va mantenir en ús fins als primers dies del 286, que va suposar un obstacle pràctic per al desenvolupament d’ordinadors per la seva incapacitat de ser desmuntat i substituït. A la vista d’això, han sorgit mòduls de memòria. Soldeu el xip de memòria en una placa de circuit imprès prèviament i també utilitzeu ranures de memòria a la placa base de l’ordinador. Això soluciona completament el problema de la instal·lació difícil i la substitució de la memòria.
Abans del llançament de la placa base 80286, el món no es valorava la memòria. Aleshores, la memòria es va fixar directament a la placa base i només tenia una capacitat de 64-256 KB. Per als programes de treball que s’executaven en ordinadors en aquell moment, el rendiment i la capacitat d’aquest tipus de memòria eren suficients per satisfer les necessitats de processament dels programes en aquell moment. No obstant això, amb l’aparició de programes de programari i la nova plataforma de maquinari 80286 de la nova generació, els programes i el maquinari han presentat requisits més elevats per al rendiment de la memòria. Per millorar la velocitat i ampliar la capacitat, la memòria ha d’aparèixer en una forma d’embalatge independent, donant així el concepte de “mòdul de memòria”.
Quan es va introduir per primera vegada la placa base 80286, el mòdul de memòria va utilitzar la interfície de mòduls de memòria single en línia (SIMM) amb una capacitat de 30Pin i 256KB. Ha de consistir en 8 bits de dades i 1 comprovació per formar un banc. Per tant, el simm de 30pin que veiem s’utilitza normalment amb quatre mòduls junts. Des que el PC va entrar al mercat civil el 1982, la memòria SIMM de 30 pins combinada amb el processador 80286 va ser el pioner en el camp de la memòria.
Posteriorment, de 1988 a 1990, la tecnologia de PC va assolir un altre pic de desenvolupament, és a dir, la ERA 386 i 486. En aquest moment, les CPU ja s’havien desenvolupat cap a 16 bits, de manera que la memòria SIMM de 30 pins ja no podia satisfer la demanda. El seu amplada de banda de memòria inferior s'havia convertit en un coll d'ampolla urgent que es resolia. Per tant, en aquest moment apareixia la memòria SIMM de 72 Pin, que suportava la memòria del mode de pàgina ràpida de bits {{7 {7} i va augmentar molt l'amplada de banda de memòria. La capacitat única de la memòria SIMM de 72 pins és generalment de 512KB a 2 MB, i només cal utilitzar -ne dues simultàniament. A causa de la seva incompatibilitat amb la memòria SIMM de 30Pin, la indústria de PC va eliminar de manera decisiva la memòria SIMM de 30pin en aquest moment.
La memòria EDO DRAM (Data Out RAM), que era un mòdul de memòria popular entre 1991 i 1995, és extremadament similar a la FP DRAM. Elimina l’interval de temps entre els dos cicles d’emmagatzematge de la memòria de sortida de dades estesa i la memòria de transferència i accedeix a la pàgina següent mentre s’envia dades a la CPU. Per tant, la seva velocitat és 15-30% més ràpida que la DRAM ordinària. La tensió de treball és generalment de 5V, l'amplada de banda és el bit 32- i la velocitat és per sobre dels 40ns. S'utilitzava principalment en 486 i ordinadors de Pentium en aquell moment.
Del 1991 al 1995, vam ser testimonis d’una situació incòmoda en què el desenvolupament de la tecnologia de la memòria va ser relativament lent i gairebé estancat. Per tant, en aquest moment vam veure la convivència de 72 pins i 168 pins. De fet, la memòria EDO també pertany a la categoria de memòria SIMM de 72 pins, però adopta un mètode d’adreçament completament nou. Edo ha fet avenços en el cost i la capacitat i, amb el ràpid desenvolupament dels processos de fabricació, la capacitat d’una sola memòria EDO ha arribat a 4-16 MB. A causa del fet que l'amplada del bus de dades de Pentium i les CPU de nivell superior és de 64 bits o fins i tot més elevada, tant la memòria RAM com la RAM FPM s'han d'utilitzar per parelles.
ERA SDRAM
Després del llançament de la sèrie Intel Celeron, els processadors AMD K6 i els chipsets de placa base relacionats, el rendiment de la memòria DRAM EDO ja no pot satisfer les necessitats. La tecnologia de memòria ha de ser a fons per complir els requisits de l’arquitectura de la CPU de nova generació. En aquest moment, la memòria va començar a entrar a l’època clàssica de SDRAM.
La primera generació de memòria SDRAM es va basar en l’especificació PC66, però aviat a causa de la disputa de freqüència entre Intel i AMD, la freqüència externa de la CPU es va incrementar a 100MHz, de manera que la memòria PC66 es va substituir ràpidament per la memòria PC100. Amb l’arribada de l’època PIII i K7 a 133MHz Freqüència externa, l’especificació PC133 va millorar encara més el rendiment global de SDRAM de la mateixa manera, amb l’ample de banda va augmentar fins a més d’1 GB/seg. A causa de l'amplada de banda de 64 bits de SDRAM, que correspon a l'amplada del bus de dades de 64 bits de la CPU, només requereix una memòria per funcionar, millorant encara més la comoditat. En termes de rendiment, a causa que els seus senyals d’entrada i sortida es sincronitzen amb la freqüència externa del sistema, la seva velocitat supera significativament la de la memòria EDO.
No es pot negar que la memòria SDRAM hagi evolucionat des de principis de 66MHz fins a 100MHz i 133MHz. Tot i que no ha resolt completament el problema de coll d’ampolla de l’ample de banda de la memòria, l’overclocking de la CPU s’ha convertit en un tema etern per als usuaris de bricolatge. Per tant, molts usuaris overclocken la memòria PC100 a 133MHz per aconseguir un overclocking de CPU. Val la pena esmentar que per facilitar les necessitats d’alguns usuaris de overclocking, alguns PC150 i PC166 Standard Memory han aparegut al mercat.
Tot i que l’ample de banda de la memòria SDRAM PC133 es pot augmentar fins a 1064 MB/s, juntament amb l’últim pla de Pentium 4 d’Intel, la memòria SDRAM PC133 no pot satisfer les necessitats futures de desenvolupament. En aquest moment, Intel, per aconseguir el domini del mercat, es va unir amb Rambus per promoure la memòria DRAM de Rambus (coneguda com a memòria RDRAM) al mercat de PC. A diferència de SDRAM, adopta una nova generació d’arquitectura de memòria senzilla d’alta velocitat basada en un tipus de teoria de RISC (Informàtica Informàtica Reduïda), que pot reduir la complexitat de les dades i millorar el rendiment global del sistema.
A la competència entre AMD i Intel, aquesta és l’època de la competència de freqüència, de manera que la velocitat del rellotge de la CPU augmenta constantment. Intel ha llançat processadors d’alta freqüència Pentium III i Pentium 4 per superar l’AMD. Per tant, Intel veu la memòria DRAM de Rambus com el seu futur assassí competitiu. La memòria DRAM de Rambus simplifica el volum de dades de cada cicle de rellotge amb alta freqüència de rellotge, de manera que l'amplada de banda de la memòria és força excel·lent. Per exemple, el PC 1066 1066 MHZ 32- amplada de banda de bits pot arribar a 4,2g byte/sec, i Rambus DRAM es va considerar una vegada una coincidència perfecta per a Pentium 4.
Tot i això, malgrat això, la memòria Rambus Rdram no va néixer en el moment adequat i encara va haver de ser "saquejat" per la DDR de velocitat superior. Aleshores, la memòria RAMBUS RDRAM de PC600 i PC700 va ser eclipsada per l’Intel 820 Chipset "Error Event", i el PC800 Rambus Rdram era massa car per obtenir el suport de la plataforma Pentium 4. Diversos problemes van fer que el Rambus Rdram fos nascut. Rambus havia esperat que RDRAM estàndard PC166 amb una freqüència més alta per convertir la marea, però finalment va sucumbir a la memòria DDR.
ERA DDR
DDR SDRAM (Dual Datarate SDRAM), també coneguda com a SDRAM de doble velocitat, és una versió actualitzada de SDRAM. DDR transfereix les dades una vegada sobre les vores de la caiguda i la caiguda del senyal de rellotge, cosa que fa que la seva velocitat de transferència de dades sigui el doble de la de SDRAM tradicional. A causa de l’ús excessiu de senyals de caiguda, no es produeix un augment del consum d’energia. Pel que fa als senyals d’abordar i controlar, són els mateixos que SDRAM tradicionals, només transmesos a la vora creixent del rellotge.
La memòria DDR és una solució de compromís entre el rendiment i el cost, destinada a establir ràpidament un espai sòlid de mercat, avançar gradualment en freqüència i, finalment, compensar la manca d’amplada de banda de memòria. L’especificació de la primera generació DDR200 no es va adoptar àmpliament i la segona generació PC266 DDR SRAM (133MHz Clock x 2x Transferència de dades =266 MHz Bandwidth) es va derivar de la memòria SDRAM PC133, que va portar la memòria DDR al primer pic. A més, molts processadors Celeron i AMD K7 utilitzen la memòria d’especificació DDR266, i la seva memòria posterior DDR333 també és una transició. La memòria DDR400 s’ha convertit en l’opció de plataforma principal i la memòria DDR400 de canal de doble canal s’ha convertit en l’estàndard bàsic per als processadors 800FSB. La posterior especificació DDR533 s’ha convertit en l’elecció dels usuaris de overclocking.
ERA DDR2
DDR2 (doble velocitat de dades 2) SDRAM és un estàndard de tecnologia de memòria de nova generació desenvolupat per JEDEC (conjunt conjunt de dispositius d’electrons). La diferència més gran entre DDR2 i l’estàndard de tecnologia de memòria DDR de generació anterior és que, tot i que tots dos utilitzen el mètode bàsic de transferència de dades simultàniament amb el retard de rellotge/retard de rellotge, la memòria DDR2 té el doble de la capacitat de lectura de la memòria DDR de generació anterior (és a dir, {{4 {4}} bits de lectura de bits de lectura prèvia). Dit d’una altra manera, la memòria DDR2 pot llegir/escriure dades a 4 vegades la velocitat del bus extern per rellotge i pot funcionar a 4 vegades la velocitat del bus de control intern.
A més, a causa de l’estàndard DDR2, totes les memòries DDR2 s’envasen en FBGA, que és diferent dels envasos TSOP/TSOP-II àmpliament utilitzats. Els envasos FBGA poden proporcionar un millor rendiment elèctric i dissipació de calor, proporcionant un fonament sòlid per al funcionament estable i el futur desenvolupament de freqüència de la memòria DDR2. Mirant enrere la història de desenvolupament de DDR, des de l’aplicació de primera generació de DDR200 a ordinadors personals, a través de DDR266, DDR333 fins a la tecnologia DDR400 de doble canal, el desenvolupament de la DDR de primera generació també ha arribat al límit de la tecnologia i és difícil millorar la velocitat de treball de la memòria mitjançant mètodes convencionals; Amb el desenvolupament de l’última tecnologia de processador d’Intel, la demanda d’ample de banda de memòria al bus de front-end augmenta i la memòria DDR2 amb una freqüència operativa més alta i estable serà la tendència.
A mesura que el rendiment de la CPU continua millorant, els nostres requisits per al rendiment de la memòria també s’actualitzen gradualment. No es pot negar que la DDR, que es basa exclusivament en la millora de l'amplada de banda d'alta freqüència, acabarà sent curt. Per tant, l’organització JEDEC fa temps que elabora l’estàndard DDR2 i, amb el suport de noves plataformes com la interfície LGA775 915/925 i l’últim 945 per a la memòria DDR2, la memòria DDR2 començarà a explorar el camp de la memòria.
DDR2 pot proporcionar una amplada de banda mínima de 4 0 0MB/s per pin basada en una freqüència de transmissió de 100 MHz, i la seva interfície funcionarà a una tensió de 1,8V, reduint encara més la generació de calor i la freqüència creixent. A més, DDR2 incorporarà nous indicadors de rendiment com CAS, TOC, ODT i Interrupt Instruccions per millorar la utilització de l’ample de banda de la memòria. Segons l’estàndard DDR2 descrit pels organitzadors JEDEC, la memòria DDR2 per a mercats com els ordinadors tindrà diferents freqüències de rellotge com 400, 533 i 667MHz. La memòria DDR2 de gamma alta tindrà dues freqüències de 800 i 1000 MHz. La memòria DDR-II s’envasarà a FBGA amb les configuracions 200-, 220- i 240 pins. La memòria inicial DDR2 es produirà mitjançant un procés de fabricació de micres de 0.
No hi ha dubte que la tecnologia de memòria serà popular el 2005 i que la memòria estàtica representada per SDRAM no es popularitzarà en cinc anys. La memòria QBM i RDRAM tampoc no poden revertir la seva caiguda, de manera que la convivència de DDR i DDR2 serà un fet inevitable.
A més de PC -133, VCM (memòria virxual del canal) també és un membre important del successor de PC -100. VCM, també conegut com a Memòria de Canal Virtual, és un estàndard de memòria suportat per la majoria de chipsets més recents. La memòria VCM es fabrica principalment basada en una tecnologia "DRAM" en memòria cau desenvolupada per NEC, que integra "memòria cau del canal" i està configurada i controlada per registres d'alta velocitat. Tot i assolir la transmissió de dades d’alta velocitat, VCM també manté una alta compatibilitat amb SDRAM tradicional, de manera que la memòria VCM es coneix com a VCM SDRAM. La diferència entre VCM i SDRAM és que, independentment de si les dades han estat processades per la CPU o no, es pot lliurar per primera vegada a VCM per al processament, mentre que SDRAM ordinari només pot processar dades processades per la CPU. Per tant, VCM processa dades més del 20% més ràpidament que SDRAM. Hi ha molts chipsets que poden donar suport a VCM SDRAM, inclòs el 815E d’Intel, Via’s 694X, etc.
Rdram
Després que Intel llançés la PC -100, a causa dels avenços tecnològics, l'amplada de banda de 800 MB/S de PC -100 ja no era suficient per satisfer la demanda, mentre que la millora de l'amplada de banda de PC -133 no era significativa (1064 MB/s), que tampoc podia satisfer les necessitats de desenvolupament del futur. Per assolir l'objectiu de monopolitzar el mercat, Intel s'ha unit amb Rambus per promoure Rambus DRAM (DirectRambus DRAM) al mercat de PC, tal com es mostra a la figura 4-3.
Rambus DRAM és una especificació de memòria proposada per primera vegada per Rambus, que adopta una nova generació d’arquitectura de memòria d’alta velocitat i senzilla per reduir la complexitat de les dades i millorar el rendiment global del sistema. Rambus utilitza un autobús de 16 bits de 400 MHz, que pot transmetre dades simultàniament a les vores creixents i caient dins d’un cicle de rellotge. La seva velocitat real és de 400MHz × 2=800 MHz, i la seva amplada de banda teòrica és (16 bits × 2 × 400MHz/8) 1,6 GB/s, que és el doble de PC -100. A més, Rambus també pot emmagatzemar 9 bytes, sent el bit addicional un bit reservat que es pot utilitzar com a ECC (ERROI · Comprovació i correcció) en el futur. El rellotge de Rambus pot arribar fins a 400 MHz i només s’utilitzen 30 cables de coure per connectar el controlador de memòria i Rimm (mòduls de memòria en línia de Rambus). Reduir la longitud i la quantitat de cables de coure pot reduir la interferència electromagnètica en la transmissió de dades, augmentant ràpidament la freqüència de funcionament de la memòria. Tanmateix, a altes freqüències, la calor que emet augmentarà definitivament, de manera que la primera memòria de Rambus fins i tot ha de venir amb un ventilador de refrigeració integrat.
ERA DDR3
En comparació amb DDR2, DDR3 té una tensió de funcionament inferior, de 1,8V a 1,5V, donant lloc a un millor rendiment i un major estalvi de potència; Actualitzeu el bit 4- Llegiu -lo per davant de DDR2 a 8- bit llegit endavant. DDR3 pot arribar a una velocitat màxima de 2400MHz i, a mesura que la velocitat de memòria DDR2 més ràpida s’ha incrementat a 800MHz/1066MHz, el primer lot de mòduls de memòria DDR3 saltarà de 800MHz. A l'exposició Computex, vam veure diversos fabricants de memòria que mostraven mòduls DDR3 de 1333MHz.
DDR3 adopta un nou disseny basat en DDR2:
Disseny de prefetching de 1.8 bits, mentre que DDR2 utilitza 4- bit Prefecking, de manera que la freqüència del nucli DRAM només és 1/8 de la freqüència de la interfície i la freqüència de funcionament del nucli de DDR 3-800 és només 100MHz.
2.
3. Adopció d’un procés de producció per sota de 100 nm, la tensió de treball es redueix de 1,8V a 1,5V i s’afegeixen funcions de calibració i calibració de ZQ.
ERA DDR4
La memòria DDR4 tindrà dues especificacions. S'ha confirmat que la velocitat de transferència de la memòria DDR4 mitjançant un senyal de senyalització única final. A causa de la impossibilitat d’implementar dues interfícies mitjançant un únic DRAM, la memòria DDR4 tindrà dues especificacions basades en senyals SE tradicionals i senyals diferencials simultàniament.
Segons diversos professionals de la indústria de semiconductors, la memòria DDR4 serà una combinació de senyalització única (senyal SE tradicional) i de senyalització diferencial (tecnologia de senyal diferencial). S’espera que aquests dos estàndards introdueixin productes de xip diferents, de manera que a l’era de la memòria DDR4 veurem dos productes de memòria incompatibles.
El desenvolupament de mòduls de memòria
Jan 10, 2025
Deixa un missatge
